Les quatre torres

Ens fascinen els gratacels (sobretot els que s’aixequen al poble dels altres). Quan veiem la torre Sears en una pel·lícula, diem: “Goita, Chicago!”. No cal ni parlar de Manhattan, i fins i tot els grans edificis de la Défense, que ja són tan parisencs com la torre Eiffel. Ens esgarrifa el concepte de Benidorm, al qual ens anem acostant, però molts arquitectes i urbanistes en defensen el model: millor construir concentrat i cap amunt que no pas escampat i cap als costats. El problema és que, aquí, els costats ja estan ocupats. Ara s’està estudiant la volumetria de quatre torres més a Escaldes. Naturalment, hom n’assenyala els inconvinents: la ruptura de l’skyline i sobretot les ombres. És un país obac. El gran geògraf Salvador Llobet ho va escriure en un article clàssic, publicat el 1945, parlant dels orígens d’Escaldes: “las aguas termales eran aprovechadas para trabajar la lana; ello hizo que el núcleo incipiente se instalara en la umbría, de forma que pasan meses enteros en invierno que no recibe los rayos del sol”. Però la torretada d’Emprivat, de moment, és la culminació natural d’un model de creixement sense frens que va començar ja fa més de mig segle, i a aquestes alçades potser ja no ens hauria de sorprendre. I encara hauríem d’estar mig contents, perquè podria haver estat pitjor. La bona notícia, mentrestant, és que s’està acabant d’excavar al pont dels Escalls. Per allà hi passava la gent amb matxos amunt i avall, i no fa pas tant de temps. Tres generacions: la dels besavis, que se’n farien creus, de tot plegat.