Els grecs

El flamant cònsol major de Sant Julià diu –i ben fet que fa– que s’ha de mirar amb lupa la proposta dels inversors que s’han ofert a eixugar el gran deute de Camprabassa abans de prendre cap decisió. Total, són vint milions de no re, que amb aquella generositat un grup d’empresaris s’han ofert a posar damunt de la taula per fer net d’aquella ferida financera que no s’acaba de tancar mai, encara que ara sembli que no perd tanta sang com perdia abans. Però vaja, Naturland és un pou sense fons visible i una espasa de Dàmocles (pobre Dàmocles, ¿quin mal va fer, per estar sempre pendent d’aquell coi d’espasa?) que amenaça la salut de les finances comunals. No ha transcendit a canvi de què, perquè la condició, òbviament, és poder-hi fer coses que ara no s’hi fan. “Un nou projecte turístic”, vaja, sense especificar quin. La veritat, i vistos els antecedents, fa una mica de por pensar en quin nou projecte estan pensant perquè valgui la pena afluixar la mosca i hi acabin guanyant diners, perquè no sembla pas que sigui un acte filantròpic i ningú no dona duros a quatre pessetes. Tot plegat fa pensar en les paraules del vell Virgili, a l’Eneida, quan descriu com Laocont, el vell troià, avisa els seus conciutadans del perill que pot amagar-se dins d’aquell bonic cavall de fusta que els han deixat com a obsequi abans de tocar pirandó. “Quidquid id est, timeo Danaos et dona ferentes”: “sigui el que sigui, tinc por dels grecs, encara que facin regals”.