Escola de traductors

Fa dies que no puc dormir, com quan s’instal·la una d’aquelles preocupacions de límits inconcrets, mal definides, que van donant tombs i més tombs. Si l’hagués de resumir, més o menys seria això: ¿què passarà amb la muntanya de directives, directrius, reglaments, normes i normetes comunitàries que, si s’aprova l’acord, s’hauran de traduir a l’andorrà que ara es parla? Al català, vaja. Sembla, segons declaracions de Landry Riba al Bondia, que hi haurà àmbits en què sí que s’hauria de traduir tot: sí que es farà en allò que és considerat “d’interès general”, com les disposicions sobre salut i seguretat. Però en d’altres àmbits, com el financer, es veu que no caldrà. No sé si això comportarà algun xerric constitucional. Però és el de menys. Sobretot penso –i em fan patir– en els pobres traductors que se n’hauran de fer càrrec. Me’ls imagino tancats en un soterrani de Govern, en fileres com si fossin galiots, supervisats per capatassos suspicaços, amb piles i més piles de grisa literatura legal, avorrida i tristoia, faramalla volgudament hermètica i incomprensible, verborreica, amb gerundis a manta, circumloquis superflus i subordinades innecessàries, en aquell horrorós burocratès que, com un mal lleig, ha anat contaminant un percentatge increïble de tot el que s’escriu. Podent traduir Proust, o Joyce, o Goethe o Cervantes, hauran de traslladar al català documents sobre què sé jo, la prohibició de purpurines, la importació de tortugues tropicals i els usos permesos del conservant E-202 (el sorbat de potassi), fins al dia que arribi una intel·ligència artificial homologada i els alliberi a tots del captiveri.