La primera pedra

Sembla que han sorgit alguns dubtes sobre el futur emplaçament de l’hipotètic Museu Nacional d’Andorra. En qualsevol cas, és segur que per al pressupost d’aquest any no hi ha cap partida assignada i ja veurem què passa l’any vinent, mentre el comú de la capital rumia si la parcel·la de la plaça de toros és prou bona o no i si la cedeixen, perquè és un emplaçament massa bo per a segons què. És un cas digne d’estudi, el de la procrastinació eterna d’aquest equipament, una estructura d’estat que té tot país amb cara i ulls. Hi ha ciutadans que diuen que els emprenyaria que es gastés diner públic en un museu, perquè no donen cap valor a les rampoines patrimonials materials i immaterials que han produït o s’han conservat a les Valls Neutres al llarg de la seva entretinguda història. Però si un particular conserva a casa el tovalló amb el contracte de Messi, un document que riu-te’n tu del Pariatge del 1278! Vist que no ens en sortirem, proposo que el Museu sigui un Metamuseu: un museu sobre el no-museu. Una instal·lació d’avantguarda, que expliqui als visitants i als aborígens i als influencers quin ha estat el no-recorregut del museu, quines han estat les excuses, les angúnies, les renúncies, els desànims i la fluixera, les formes diverses que aquesta mandra transversal ha anat encarnant amb el pas del temps, del tot indiferent a ideologies i partits, que han tingut el denominador comú d’haver-s’hi posat de cul. Un metamuseu que ens faci reflexionar de com hem estat incapaços, en quaranta o cinquanta anys, ni tan sols de posar-hi la primera pedra.