La pólvora del rei

Servidor, que viu al dia, no tinc –no puc tenir– gaires estalvis, però procuro no estirar més el braç que la màniga. Això sí, me’n refio, d’aquella manera il·lusa, arcàdica, una mica abstracta, del tot innocent i irresponsable, que algun dia, no gaire llunyà ja, podré cobrar de l’Estat una molt modesta pensió per anar tirant durant els anys feliços que em quedin de jubilació (si és que mai hi arribo i el sistema no ha petat abans). Això és el que se’n diu pensament màgic. Tindré un tros d’hortet, espero que amb un rajolí d’aigua per regar-lo, pocs vicis i sort n’hi haurà. Són molts condicionants, però tot és tan fràgil, encara que ens entestem a no voler-ho veure, que és meravella que el món encara vagi fent, ni que sigui a empentes i rodolons. Aquest cap de setmana he intentat, amb dibuixos i fletxetes, entendre què ha passat amb la CASS, el Govern i les prestacions per a la invalidesa de grau 1, que es veu que és un tipus que et permet continuar treballant. Em fa l’efecte que, com jo, molta gent ha renunciat a treure’n l’entrellat, del seguit de maniobres que s’han fet per ventilar la cuina on s’havia encès l’oli de la paella, i només ens hem quedat fumats i fumuts i amb cara de pallussos, amb la percepció que aquí s’han fet malament les coses. I, això sí, també ens hem quedat amb la moralina, que ja la sabíem però ens l’han recordat: com deien a l’època de les guerres a Flandes, sempre és millor disparar amb la pólvora del rei, que és la nostra.