Tocant sostre

Ahir, anant amb cotxe escoltava les notícies de la ràdio i la locutora ens informava que el darrer any “a Andorra, el mercat immobiliari havia tocat sostre”. Em va semblar un titular felicíssim, perfecte, pertinent, ideal, fet a mida, una mostra més del geni de la llengua, que a la mínima que li deixis una mica de camp per córrer és capaç d’adaptar-se amb èxit a tota mena de situacions. És com si les esperances del submarinista enamorat haguessin tocat fons, o com quan el conductor de tren que pateix una depressió comença a veure la llum al final del túnel. Passa com amb el farmacèutic bromista, que quan al seu torn l’enreden, tasta la seva pròpia medicina. Igual que el sastre que estira més el braç que no la màniga i, per tant, sempre va curt d’armilla. O el terrissaire amb fills, que fa testos que s’assemblen a les olles. O com el picot neuròtic que està una mica tocat de l’ala, o el cansalader a qui li falta un bull. El músic que, un cop l’han pagat, ja no fa bon so. O l’artesà del vímet que, en no tenir preferències clares, tant li és fer coves com cistells. Com el pescador a qui li volen aixecar la camisa i, incaut, mossega l’ham, o com el pagès que, en haver fet el dropo durant la joventut, ha de dormir al paller quan li arriba la vellesa. O com l’amic Robert Lizarte, que no pot estar repicant les campanes de Santa Eulàlia i, al mateix temps, anar a la processó. I així anar fent: vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquesta visura s’ha acabat.