La Marine pateix

Ai, Marine. Pobreta. C’est dommage, ça. Us estem fent patir. Amb tants fronts oberts com teniu a la France, ara us heu de dedicar als problemes de les llengües que es parlen a Andorra. Però si encara no sou coprincesa! Relaxeu-vos, que tot arribarà. Però la nova llei del català no us deixa dormir, perquè la considereu una amenaça a la sagrada francophonie, una pedra a la sabata de la grandeur. Ai, quina enyorança dels dies d’antes, quan aquí tot gat i fura més o menys parlava francès. Amb accent del sud, de vegades aproximat i de batalla, un français de contrebandier, però francès, al cap i a la fi. En això teniu tota la raó. No es parla prou. És veritat que ha reculat. Abans les botigues admetien els francs sense cap problema, i ateníem els turistes amb fluïdesa en la llengua de Louis de Funès. Si fins i tot els vam construir un parell de places de toros perquè es distraguessin! Però s’ha anat perdent, de mica a mica, en un procés paral·lel a la minva de la influència dels veïns nòrdics al país. Oh, que diferent era al segle XIX, quan els governants espanyols i francesos es barallaven per implantar infraestructures per guanyar quota d’influència a les Valls. Que tu poses una escola? Molt bé: donques jo plantaré els pals del telègraf. Que si La Poste? Correos. I així anar fent. Aquest joc de veure qui la tenia més llarga es va acabar fa molt de temps. Però no us equivoqueu de contrincant (que no d’enemic). De vegades les batalles es perden per no saber identificar els objectius. I el francès no es perd per culpa del català, precisament…