La novetat

Aquesta setmana, l’Arseni Sugranyes ha tret un llibre. Una novetat editorial, vaja. Bé, de fet és una novel·la. Ja gairebé ningú llegeix novel·les, però li és igual: no sap fer una altra cosa. Des de la idea inicial que li anava rondant pel cap, fins que va enviar el manuscrit que ja va donar com a bo a l’editora, han passat molts mesos. Plens de dubtes, de feina intensa a vegades, desconcentrada moltes estones, amb algun pic de desànim, però sempre amb un objectiu: acabar-la i acabar-la bé. Però durant tot aquest temps, l’Arseni ha estat feliç amb la intensitat, i també amb els dubtes, amb la desconcentració i el desànim. Perquè estava sol, davant del repte que s’havia imposat, però sense dependre de ningú més. Però ara ha començat la guerra. S’ha barallat amb l’editorial per les correccions, per la coberta, per la biografia, per la sinopsi. Té amics molt estimats que també n’han tret un (amb la part alíquota de mesos, intensitat, dubtes, desconcentració i desànim). Li tocarà presentar-ne algun, i també li farà certa il·lusió que algun col·lega presenti el seu. Quid pro quo. Però en el fons són la competència. Ves si no el podrien haver tret per Nadal, o per la rentrée. No senyor. Li fotran enlaire el Sant Jordi, ja s’ho veu a venir. Es disputaran, com voltors afamats davant d’un carnús, l’escassa atenció de la premsa, les quatre signatures, la glòria efímera dels més venuts. Arribarà a la conclusió que potser no ha valgut la pena, abans de tornar a tancar-se a casa i ser feliç una altra llarga temporada amb la intensitat, els dubtes, l’etcètera.