Els ensopits

Segur que som molts més dels que ells volen i diuen. Formem un exèrcit callat i discret, que pateix –com aquell que té hemorroides– en silenci, sense fer soroll. Desorganitzats, sense contacte entre nosaltres, vivim com podem aquest drama. Que s’entengui bé: és un drama minúscul, domèstic, de molt curta volada i que, comparat amb les tragèdies mundials que tant ens trasbalsen, és insignificant, i s’hauria de contemplar amb un microscopi electrònic. Això no vol dir que no tingui la seva importància. És un lleuger desconfort, una incomoditat, com caminar amb sabates que et van petites. No arriba a durar ni una setmana, per sort: del Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra. Nens que van a col·legi en pijama, robatoris del Carnestoltes, rues, comparses i batucades, aquest aire general d’insubordinació institucionalitzada, de fer carnaval perquè toca i perquè ens ho diu el calendari i perquè els departaments dels comuns en programen les activitats. Ja fa temps que el sentit originari de la festa –un breu episodi de rebel·lia i disbauxa previ a les estretors quaresmals, que s’allarguen set setmanes– s’ha escolat pel forat de l’aigüera. Serem rancis i esgarriacries, ja ho sé, però ara que és carnaval tot l’any, mantenir-lo és d’un atavisme fora de lloc. Les tradicions s’han de mantenir al preu que sigui si tenen sentit i fan algun servei a la societat actual. Si no –i d’exemples no en faltarien– faríem santament en documentar-les, recordar-les amb emoció i dedicar-nos a altres coses de més profit. Germans en la dissort, ànimes en pena, ensopits: unim-nos.