Cis

El dia que, per fi, vaig entendre que la definició identitària que més m’esqueia era la d’un trist home cisgènere, heterosexual contumaç, vulgar binari i heteronormatiu avorrit, ho vaig celebrar, alleujat. Aquesta tirallonga definitòria no és pas original, ja ho sé, però a aquestes alçades les tendències vitals haurien d’estar consolidades i no crec a partir d’ara que hi hagi sorpreses, encara que sigui un encasellament d’una grisa vulgaritat, compartit per un munt de conciutadans amb els quals ben poques coses més hi tinc en comú. Més que res, voldria evitar dubtes i vacil·lacions en aquest temps d’identitats megahiperlíquides i gèneres fluids. Em sento extremament còmode amb el pronom ell, un vestigi del llatí ille, i no pretenc acollir-me sota el paraigua de cap de nou que no tingui, pel cap baix, un miler d’anys de tradició. És el que em representa de debò, i me’n guardaré prou de fer experiments amb les paraules, amb les is i les ics postisses. Ja m’està bé com està, i no voldria forçar la gramàtica, que prou que pateix amb tants tiquismiquis bel·ligerants com hi ha. No tinc la més mínima intenció d’obtenir el dret legal d’entrar als vestidors de senyores dels gimnasos, tan pelut com soc. Déu me’n guard. Que no se m’enfadi ningú. Soc conscient que tractar amb ironia o relativitzar segons quins temes, encara que sigui de broma, és com passejar-se pel camp de mines que hi ha entre la frontera de les dues Corees, al paral·lel 38. No voldria ser lapidat a la plaça pública. Però ara, si més no, quan se’m pregunti a les enquestes, sabré respondre amb criteri i coneixement de causa.