Shangri-La

Ens fascina la violència. No ens agrada el concepte, però sentim atracció per la cara fosca del món. Tenim uns sòlids fonaments morals, però ens emmirallem en els dolents i els criminals, potser per destacar la nostra bondat. Quins grans tipus, els gàngsters. Al Capone rebentant el cap d’un soci deslleial amb un bat de beisbol, el jove Corleone sortint del lavabo i disparant contra Solozzo i el capità McCluskey. Fins i tot mirem amb simpatia John Wick, que a cada pel·lícula es carrega, tot solet, unes cent persones i escaig, i total perquè uns li van matar el gosset. Ara, que això passi a casa dels altres. El que aquí volem és pau i tranquil·litat, deixar el cotxe obert i les claus al pany, i de pas vendre la seguretat com un dels grans actius del país. Sembla que els indicadors ho confirmen, i que Andorra és dels països més segurs del món, amb un índex de criminalitat tan baix que el situa a l’espai 147, entre l’Arcàdia Feliç i Shangri-La, a anys llum de Veneçuela. Això està molt bé, sens dubte, però és una pèssima notícia per als autors locals de novel·la negra, que ara que ho sabem necessitaran una dosi extra d’allò que en diuen els teòrics de la suspensió de la credibilitat perquè funcionin els llibres. Amb quins fonaments podran ara el comissari Cerni Llop o l’oficial Boix presentar-se davant dels lectors sense que els caigui la cara de vergonya? No era la novel·la negra un reflex de la realitat, la forma que pren la narrativa social al món contemporani? Doncs estem ben apanyats. I com ens ho farem, ara?