El tall

Per llei, a França i a Espanya obliguen els supermercats a oferir els productes que estan a punt de caducar a uns preus especials, baratíssims, i tenen unes poselles ad hoc. No s’ha de fer malbé res. Tu t’esperes i la paciència té la seva recompensa: bledes i iogurts i tavelles i flams a meitat de preu. Si fins i tot hi ha cadenes que preparen lots a cinc euros amb els que t’alimentes tota una setmana. Venen temps de rebaixes. Divendres hem d’omplir el Poliesportiu per l’Esland. Però ja ens ho adverteix el més conspicu dels nostres influenciadors, que a “la comunidad hispanohablante del streaming” li pot fer mandra pujar, “aunque sea en Andorra”. És clar que han de gastar en benzina i hotels, però que tinguin present que passaran un cap de setmana inoblidable, acollits per la càlida hospitalitat andorrana. M’aguantaré fins a última hora, perquè crec que encara ho rebaixaran més. Home, que hagin passat de demanar dos-cents euros (amb una visió privilegiada, això sí) a setanta és un xollo que hem d’aprofitar, però encara es poden despenjar amb una oferta de darrera hora. I si ens podem estalviar uns calerons, benvinguts siguin: els podrem destinar a alguna altra cosa de profit, o a obres de beneficència. Ara, si hagués pagat una entrada de les cares al preu d’una entrada cara estaria legítimament empipat i demanaria que l’organització em tornés els quartos o que m’ho deixessin una mica més arregladet. Tot sigui per veure els Estopa, aquells nois de Cornellà que una vegada van picar amb un Ford Escort contra un Seat Panda per culpa del tall d’una faldilla. Quina il·lusió.