La simulació

Ha començat a córrer una simulació en format vídeo de com serà la variant que ens permetrà arribar a Ordino sense passar per l’esclerosi massanenca. Serà una gran obra, i necessària, i ja s’ha començat a executar. Però com que som impacients de mena, la simulació ens posa la mel als llavis –o acosta el ruc a les cols. Està molt ben feta: s’hi veuen les ombres dels arbres encara sense fulles, sota una delicada llum de matí d’hivern, circulen silenciosos cotxets digitals amb zero emissions, hi ha verdes rotondes, ho embolcalla tot una música d’acords majors i triomfals. És el que tenen les simulacions que es fan ara: que són més boniques que no pas la realitat, que el producte final. Hi ha un corrent filosòfic que proposa que la humanitat viu immersa en una simulació gegantina. En una Màtrix, vaja, o en el món que descriu Hervé Le Tellier a la novel·la L’anomalie. El nostre món, i l’univers tal com el coneixem, seria el producte d’una tecnologia tan superior que ens resulta inimaginable concebre-la. La petita simulació de la variant de la Massana seria, doncs, una metasimulació. Desenganyat com estic de les coses de la vida, no sabria dir ni que sí ni que no. En el fons, ens hauria de ser igual. Ara, que quina feinada els programadors: tenir prou capacitat de càlcul per simular l’Odissea, la Matthäus-Passion, el Quixot, la Novena, tot Holbein i Vermeer, Crim i càstig, la segona cara d’Abbey Road… Hi veig massa feina, total per no res. Ara que, si bé t’ho mires, per segons quines coses també s’hi podrien haver matat una mica més. Una altra vegada ho faran millor.