El dilema

La comunicació a la ciutadania dels punts del tractat d’associació amb la Unió Europea és un repte comparable al que va tenir Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei, mentre els hebreus es dedicaven al fornici i a l’adoració d’un vedell d’or. Els partits del pacte d’estat tenen la dificilíssima papereta de traslladar els continguts –que no seran precisament senzills d’explicar–. Hi ha molts formats possibles, i segurament cap és el bo. El bàsic: distribuir el text pelat, en anglès burocratès. Indigerible, suposo que farcit de tecnicismes, xerrameca, i lletra petita: el que se’n diu literatura grisa en la màxima expressió. Número dos, indissociable del primer: la traducció al català. Planyo a qui li encarreguin, perquè patirà. Després, en un altre nivell, es pot plantejar un ampli ventall d’adaptacions del text. Resums, condensacions, digestos. Mirar d’esporgar el text perquè es pugui llegir. No serà gens fàcil, i es corre el perill de perdre-hi detalls importants. La tercera via és la creativa. Adaptacions en forma de preguntes-respostes, com al catecisme, o en vers: alexandrins o decasíl·labs consonants. O, si ens ho estimem més, en formes més populars de versificació, com les corrandes o els gojos. Ara, que el més probable és que veiem infografies, tot molt acolorit i visual. I si se n’han de fer vinyetes, que els encarreguin a l’amic Planellas abans de fer servir intel·ligències artificials, que dibuixaran andorrans amb sis dits, comissaris europeus amb quatre i una escenografia a mig camí entre l’estètica Disney i el realisme soviètic. I no ens ho mereixem pas, això.