Mama, vull ser artista

S’ha presentat en societat el reglament de l’estatut de l’artista, una molt lloable iniciativa del ministeri de Cultura i Esport que té com a objectiu que els artistes del país puguin professionalitzar-se i acollir-se als beneficis de l’estat del benestar. Que cotitzin, que tinguin cobertura sanitària, que, un cop arribats a la vellesa, puguin cobrar una mica de pensió. És l’aspiració universal i legítima de tot gat i fura. Els artistes, durant molts segles, ho tenien magre. Potser els paleolítics no, que feien pintura ritual i simbòlica, però des que es van formar estructures socials potents han estat sempre subjectes als capricis dels poderosos i al dictat de la ideologia dominant. Pobre de tu, escultor grec o pintor de frescos romànic, que introduïssis algun element contrari al costum o al dogma. Els músics, si no tenien una cort o una església que els pagués (o eren de casa bona), ho tenien magre. Si fins i tot Bach, la força creativa més torrencial que ha vist el món (amb el permís de Ludwig Van), es va passar mitja vida barallant-se amb les autoritats municipals de Leipzig, negociant fins a l’últim pfennig sou i condicions de treball. Després ja no: a partir del romanticisme, l’artista ha estat un esperit lliure i rebel, sovint turmentat, sempre disposat a afirmar la seva individualitat, sense vincles que l’encadenessin a les convencions socials. Però el món s’ha endurit de mala manera i fora de les ales protectores de l’estat hi fa molt de fred. Ser independent està molt bé, però al final, amics, el que de veritat compta són els punts de la CASS...