Servidors civils

Tenim tendència a queixar-nos dels funcionaris –dels treballadors públics en general–. Ens agrada, vaja. Ens hi recreem. Res no ens està prou bé del que fan. Som víctimes innocents d’una burocràcia laberíntica, de procediments administratius lents i mal planificats, presoners d’una ineficiència estructural general dissenyada per inútils o per sàdics. Quan alguna gestió no va prou lleugera, posem el crit al cel. Tenim aquest biaix cognitiu, una mica perquè és el que toca dir o per influència dels veïns (la ineficàcia de les administracions catalanes i espanyoles és homèrica, sideral, inimaginable) però aquí ens movem en uns altres paràmetres. En només dos dies l’experiència m’ha demostrat (i no deu ser flor d’un dia) que anem millor del que pensava. Dimarts se’m va trencar la targeta de l’aparcament del Prat Nou de Sant Julià, amb el cotxe a dins. Ara pla. Quin desastre. Ja em veia dormint-hi. Vaig trucar al servei responsable del Comú i en cinc minuts encara no ja estava tot solucionat. Ahir tenia hora amb un especialista mèdic a Barcelona –i havia estat prou difícil que em donés hora–. Per una badada meva, m’havia caducat el full de derivació. Des de la CASS tot van ser facilitats per solucionar el problema, amb una atenció eficaç i ràpida: una visita al metge referent, dues trucades i tot resolt. Un deu. Suposo que tothom podria aportar exemples similars (i segur que algun en sentit contrari). De vegades no som prou conscients de la qualitat dels serveis públics que tenim: conservar-los i que no es facin malbé hauria de ser la prioritat màxima.