La llei de l'embut

Hom diria que ja hem trobat la solució a la congestió a les fronteres, la pedra filosofal. Amb quatre carrils per banda, vent de popa a tota vela. Imagino que els enginyers de camins, canals i ports que remenen aquestes coses de la vialitat ho tenen molt clar, que per això han estudiat tant i saben fer càlculs. Però l’experiència pràctica de l’automobilista mitjà –que és un ésser permanentment ressentit i insatisfet, enfadat amb el món– probablement és esbiaixada, i per tant equivocada, però per a ell és l’única que és real: tant li fa quants carrils hi posem si encabat, quan ja no hi ha més pressupost o travesses una ratlla, hi ha un embut i ens quedem en un de sol i amb un pam de nas. Passar de dos carrils a un, encara que es faci de manera àgil i civilitzada, com una cremallera que es va tancant, que ara passes tu i ara passo jo, és cent per cent garantia d’alentiment del trànsit. Posa tres carrils de baixada entre Sant Julià i la frontera del Runer, que serà bonic de veure com, un divendres a la tarda, allò es comportarà igual que un rellotge de sorra. Potser evitarem l’acumulació dels vehicles en zona urbana i seran més grans els avantatges que no els inconvenients, no dic pas que no. Però el cert és que, des que tinc ús de raó, totes les carreteres que s’han anat construint han acabat plenes a vessar de vehicles, com si l’asfalt fos nèctar, i els cotxes, borinots. Hi ha científics que fa anys que van predicant el col·lapse energètic, però noi, pel que sembla i amb les ganes de cremar benzina que tenim, ningú no ho diria.