Dotzè aniversari

Dotze, ja. Ja no faig la comèdia de preguntar-me si val la pena o no fer cada any aquest recordatori, Clara: sàpigues que l’escriuré mentre pugui, perquè ja he passat el punt de no retorn. Dotze és un número bonic i comença a fer impressió. Dotze eren els déus de l’Olimp, dotze els apòstols, dotze són els mesos de l’any i els compassos del blues clàssic, dotze eren els homes sense pietat. És un nombre feliç i mesopotàmic, divisible per sis, per quatre, per tres, per dos. Potser si haguéssim tingut dotze dits ja hauríem conquerit l’univers. També són els anys que fas avui, Clara. Ja vas al Collège del Lycée, t’hi has adaptat molt bé. Encara no hi ha manera que m’hagi pogut connectar al Pronote, i continuo sense entendre la lògica (cartesiana?) que s’amaga al darrere de la nomenclatura acadèmica francesa. Però ara això és igual. És el teu món, el teu dia a dia, i t’acompanyem tan bé com podem. Aviat ja seràs més alta que jo. Si no és aquest any, serà el vinent. T’has fet del Barça, amb una passió ferma i de moment sense desenganys: aprofita-la tant com puguis. Tens molta gent que t’estima, tens un munt d’amigues, tens tres gossos que t’adoren –ai, la Til·la, quin tros d’enredo amb un cor gegant!– i tota una vida pel davant que de mica a mica es va definint en un món que per a nosaltres, però potser no per a tu, va massa de pressa. Res no serà fàcil, sospito. Però amb aquesta alegria congènita, amb aquest caràcter sensible i determinat al mateix temps, te’n sortiràs, segur. Per molts anys, Clara.