20 que són 40 que són 60

El cinc de març de l’any seixanta-quatre els Beatles estaven rodant A Hard’s Day Night. En concret, van filmar les escenes del començament, les del tren, a Acton, una estació de l’oest de Londres. També s’escau que és el dia que vaig néixer (i, segons diuen les estadístiques, uns tres-cents mil boomers més). En conseqüència, avui en faig seixanta, clavats. No amagaré que em fa com cosa, perquè ens hem acostumat a posar fites artificials per endreçar-nos la vida, i els números rodons van la mar de bé per celebrar que encara esperneguem, per fer una aturada al replà de l’escala, repassar el que s’ha deixat enrere i considerar –només com a conjectura– els propers moviments d’aquest absurd tauler d’escacs que és la vida. Però fer-se gran està molt bé. Per als que encara no hi han arribat, els aviso que passen coses interessants. Tens ja una bona perspectiva sobre el passat i has après dels errors. No t’afecta gens el que diran. Vas pel dret en moltes coses i ja no t’estàs de romanços, perquè el temps és un bé escàs. Valores molt més el que tens i també saps deixar anar llast sempre que cal. Hi ha una pròstata, també, allà al detràs, en la qual no hi havies pensat mai abans. I així. Gràcies per aguantar-me. De vegades penso que soc un rondinaire i, quan sigui vell-vell, seré insuportable. Mentre aquest moment dolç no arriba, si mai avui ens trobem sàpiguen que tenen un gintònic pagat (no s’enfadin si els sembla que faig l’orni, que soc despistat de mena).