El meu país és tan antic

Aquestes setmanes, a Andorra, o presentes un llibre o te’l presenten. És una bogeria, un no parar, i hom voldria ser com Michael Keaton en aquella hilarant pel·lícula en què es va desdoblant en versions d’ell en principi idèntiques per fer front a totes les responsabilitats contretes, professionals i familiars. Avui, dijous, toca a l’editorial Anem, a les set del vespre, a la biblioteca d’Escaldes, on se’ns presenta un títol preciós, fenomenal i poètic, d’aquells que, per ells sols, ja justificarien la compra del llibre: L’antic país antic. I si l’autor és l’amic Quim Valera, ja està tot dit. Vivim uns temps efervescents per a la història d’Andorra –i aquesta setmana n’hem tingut ja dos exemples prou contundents–, i això és sempre una bona notícia. Com més coneixement, més arrels, i com més arrels, més estabilitat en moments difícils com els que s’intueixen. El llibre del Quim posa llum a la foscor d’un dels períodes més mal coneguts de la història de les Valls (i dels veïns de l’Urgellet), que és el que va, grosso modo, entre l’arribada dels romans empaitant cartaginesos el 218 aC i l’establiment del bisbat d’Urgell i la cristianització. És a dir, entre els nebulosos andosins (si és que mai van existir) i el primer bisbe oficial, que és Sant Just. Un període fascinant del qual se’n sabia ben poc fins fa vint o trenta anys, però que ha vist en els darrers temps un desplegament de coneixements espectacular, però que encara és difícil d’explicar amb gràcia i amenitat. Quim, fortuna audaces iuvat!