El supervivent

Té el seu mèrit, que espero que sigui reconegut com s’escau. He aconseguit superar tot el mes de febrer i la primera setmana de març sense haver assistit a cap calçotada, ni en qualitat de convidat ni en la d’organitzador. Les he anat evitant, com si pilotés una nau espacial que ha de travessar l’atapeït cinturó d’asteroides que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter. Però això s’acaba, em temo. Que se m’entengui bé: m’agraden les calçotades. Molt, però en la seva justa mesura. Recordo ben bé la primera, amb la mateixa emoció amb què es recorden les estrenes en tantes coses de la vida. Em va semblar fascinant aquella combinació entre sutge i salsa secreta, aquell dolç embafament, els dits apegalosos, l’olor de fum de branquilló sec que tot ho impregnava, el vi que ho anava lligant tot, les botifarres torrades per fora i crues per dins, mongetes del ganxet i intoxicació general. Quin espectacle més meravellós, quin miracle veure com es convertien aquelles cebes estranyes i filiformes en una delicadesa embolicada en paper premsa. Va ser tan excepcional, aquell moment (parlo de fa molts anys) que em va semblar que havia participat en una cerimònia d’iniciació, com aquelles que fan les tribus amazòniques quan ingereixen ayahuasca per connectar amb el jo interior. Després d’aquella experiència liminar en van venir moltes més. Hem de procurar que la màgia no es converteixi en rutina, que no es normalitzi l’ús d’aquells guants horrorosos de plàstic profilàctic i que, al final, imperi la màxima hipocràtica que ens diu que és millor menjar pocs calçots i pair-los bé.