Carnet segellat

Ara resulta que hi ha massa farmàcies. Ve-t’ho aquí. És veritat. De fet, hi ha molt de tot. Un munt de botigues de roba barata i de roba cara, bars de menú i carajillo, dotzenes de basars on no veus mai ningú on et venen des d’una porra extensible fins a un iPad, passant per souvenirs tronats. Ara, de botigues de discos n’hi ha poques –ai, l’enyorat Transbord!–, i també d’instruments musicals (tot i que a Sant Julià ara n’han obert una). De llibreries en faria falta alguna més, però una de nova potser no sobreviuria en la selva, com si fos una petita gasela desvalguda. Ara, posats a regular la densitat d’oficines de farmàcia (a Espanya i França estan subjectes a un rígid sistema de distribució geodemogràfic), què me’n diuen de les benzineres? És una obsessió, ja ho sé, però a qui prodest? Estic segur que els propietaris i les companyies petrolieres pensen que ja estan bé les que hi ha i encara n’hi posarien alguna més. Les trobem fins i tot en configuracions dobles, com aquells sols de sistemes binaris que surten a les pel·lícules de ciència-ficció. Quantes n’hi ha? De vegades, per distreure’m durant els trajectes interparroquials, les compto. Setanta, vuitanta, en total? I són tan lletges totes, invasives, uniformes en la seva grisor… Si es considerés, per alguna estranya raó, que són tan necessàries, fem-les boniques, personalitzades, atractives, coi. Benzineres d’autor. Cada una diferent, com les estacions del metro de Moscou, i que els clients vagin de benzinera en benzinera amb un carnet i els el segellin, com els que fan ruta per refugis de muntanya. Turisme d’hidrocarburs, solució de futur.