Els esclafats

Senyores i senyors, estimats amics, nenzinenes de la sala, preparem-nos. Tenim un any, mes amunt, mes avall, per fer-nos una opinió formada sobre la cosa de l’Associació. Em sembla molt de temps, massa, suficient perquè puguem prendre una decisió, meditar-la, modificar-la, repensar-nos-la una altra vegada i canviar-la segons d’on bufi el vent. I així durant tres o quatre o cinc cicles, fins que el dia del referèndum guanyi la que en aquell moment estava com a titular. Jo pateixo pels cagadubtes com jo, per aquells als quals els costa decidir-se perquè són incapaços de valorar ponderadament pros i contres, per als que esperen un senyal diví o místic, per als que juguen amb les coincidències o els missatges subliminars, per als que tenen trastorns obsessius-compulsius, per als que tenen una agenda particular. Tots aquestos patiran –patirem. Probablement, les autoritats tinguin raó i sigui necessari aquest temps per, en primer lloc, tenir un text definitiu-definitiu, traduir-lo i explicar-lo amb tots els pèls a quant gat i fura hi estigui implicat –és a dir, a tothom, puguin votar o no, perquè la construcció de l’opinió pública té un ampli espectre i no contempla el factor passaport com indispensable. O sigui que, qui ja ho tingui clar i decidit, en un sentit o en l’altre, blindatge i paciència. I ja veurem si s’autocompleix la profecia que va expressar, en un moment feliç de la presentació de dimarts, Gabi Fernàndez, quan va predir, en un rampell de clarividència, que “el referèndum el guanyaran per ‘aplastamiento’”.