Rei meu

No, si ja es veia a venir. Vivim en un món en el qual, quan l’espifies, el que has dit ha estat: a) tret fora de context; b) malinterpretat, c) dit amb ironia o d) fent una sàtira. El Rei d’OnlyFans s’ha acollit a l’opció d), com fan aquells ianquis que s’encomanen a la Cinquena Esmena per evitar detencions arbitràries. Resulta, segons afirma, que estava vacil·lant els repòrters de laSexta que havien pujat a tafanejar sobre les seves dubtoses activitats empresarials. Home, si mai em demanen els de la tele que faci algunes declaracions sobre la meva (mala) vida, evitaria, per estalviar-me problemes, de parlar-hi. Els diria que no, que moltes gràcies, però que no faig declaracions, i així evitaria contextos forans i males interpretacions i qualsevol notícia que en sortís quedaria coixa en no comptar amb la versió de la part més directament implicada. Ara, la ironia i la sàtira són recursos retòrics complicats, perquè es basen en uns codis que necessiten que s’acompleixin dues condicions. La primera, que l’emissor en sàpiga, que tingui certa gràcia i que quedi clar que parla en un registre irònic o sarcàstic. La segona, que el receptor tingui la capacitat de descodificar-ho i ho accepti. No sempre és fàcil que es compleixin les dues condicions a la vegada. Hi ha certa disputa sobre qui va ser l’autor de la frase que diu que “l’home és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis”. Se l’atribueixen a Aristòtil, a Karl Marx i a Sir Winston Churchill. És igual de qui sigui, però no hi ha cap aforisme més veritable que aquest.