Els contents

A la gent se l’ha de tenir contenta, què coi. Total, aquí només hi som quatre dies i un ja ens el passem dormint o badant. Que això costa diners a les arques sempre mig buides del tresor nacional? Sí, és clar. Garantir un estat d’alegria general no és barat, perquè tothom pidola, com fan els moixonets dins del niu fins que venen els progenitors i els peixen una mica (i no esqueren mai). Per això s’han inventat les subvencions, que funcionen com quan la padrina o la tieta soltera, el dia de Nadal, et donava (mig d’amagat dels pares) un bitllet de vint duros perquè te’ls gastessis com volguessis. Ara hem vist com la Federació Andorrana d’Esquí demana que se li augmenti la subvenció que rep, i espera que la padrina amolli un milió sis-cents mil euros en el repartiment d’enguany, amnb un incremement –atenció– de quatre-cents cinquanta mil. Feta la divisió, seria vuit vegades més del que es destina a subvencionar projectes culturals. Això surt, euro amunt euro avall, a uns divuit euros per capita, comptant-hi jubilats, pàrvuls, classes passives i mànagers de senyoretes. Ben cert és que sembla que els esquiadors d’elit del país van traient el nas amb dignitat en competicions oficials, però vaja, mai tant. Comparat amb això, els cinquanta mil eurons que hem vist que es dedicaran a subvencionar el cinema en català –sí, aquest idioma exòtic que a alguns els sona ridícul, però que resulta que és l’oficial del país– no arriba ni a la xocolata del papagai.