Els col·lapsats

Ja podem estar contents, perquè diu que encara ens queden sis anys de coll fins a arribar al (risc de) col·lapse general. Això que estem vivint a hores d’ara és només l’assaig general amb vestuari, o una simulació de la Màtrix que no és ben bé real, encara que ara, en el temps present, així ens ho sembli. O sigui que no hi ha motius per a l’alarma ni per córrer més del compte, que encara prendrem mal. És molt important per a la moral col·lectiva que ens instal·lem en la convicció que, d’aquí al 2030, la ciència haurà trobat una solució al nostre problema, que llavors sí que serà real i tangible, amb una població que es calcula serà de vuitanta-vuit mil persones, que faran uns dos-cents mil desplaçaments cada dia, com formiguetes atrafegades. És la mateixa confiança cega que tenim en el fet que, quan la tecnologia hagi avançat prou, els metges podran descongelar amb garanties d’èxit els cossos criogenitzats de J. F. Kennedy i de Walt Disney, que mentrestant esperen tanda en un magatzem secret colgat al desert d’Arizona. Així, amics, amigues, no ens esgarrifem ni tanquem els ulls com si estiguéssim baixant pel Tobotronc amb els frens espatllats. Farem tots els càlculs, les prediccions, les provisions, les projeccions i els desdoblaments i variants que bonament calguin, i aplicarem les famoses lleis de Boyle-Mariotte i de Gay Lussac als vehicles, en comptes de fer-ho als gasos. On n’hi caben vuit, n’hi farem cabre deu: és només qüestió d’apretar-nos una mica més. Tot ho farem, que deien els padrins.