La veritat incòmoda

Les imatges de les esllavissades de diumenge al Solà i dilluns a la Plana ens haurien de fer reflexionar, ni que sigui una miqueta i sense que serveixi de precedent, no fos cas que prenguéssim mal. No ha estat un reel enregistrat en alguna remota regió andina, com aquells que veiem tan distrets a Instagram entre pizzaiolos, patacades infantils, gossets bonics, teòrics de la guitarra, pastissers japonesos i aparatosos accidents de trànsit. No, això ens ha passat al centre del país, i si no hi ha hagut cap desgràcia ha estat per la feina dels geòlegs, dels enginyers, dels arquitectes, sí, però també per l’atzar i per la sort, que han llançat els daus i ha sortit un doble sis. Vivim instal·lats en la convicció que tot és segur i immutable, i el que no ho és del tot més o menys ho controlem. Hi ha, de tant en tant, accidents i disfuncions: però són només això, imperfeccions d’un sistema que funciona raonablement bé i que és pertorbat per imponderables que escapen al nostre control. Cau un roc i de seguida assenyalem el culpable, que és la pluja, i no pas la gravetat, l’erosió i l’entropia, que són les forces invisibles i misterioses que ho regeixen tot. Contemplem els riscos geològics com una remota i abstracta possibilitat estadística, els quantifiquem amb índex de recurrències i d’improbables improbabilitats, no pas com una molesta certesa. Hem comprat molts números d’una loteria de la qual no sabem les normes: només tenim la convicció que no dona premis bons.