Onze rastres

El cos de banders diu que l’any passat van trobar onze rastres d’ossa dins d’Andorra. No sé si això és molt o poc. És. La reintroducció d’ossos eslovens per reforçar l’esquàlida població autòctona ha estat polèmica des del primer moment, i hi ha hagut moments en què el debat públic ha estat molt tensionat, especialment a l’Aran i a l’Arieja. En el fons de tot plegat hi plana la distància –l’abisme, moltes vegades– que hi ha entre administració i administrats, que no volen interferències en terrenys que pensen que els són privatius. Es fa difícil prendre partit: hi ha d’haver una infinita gamma de grisos entre els que són capaços d’enverinar un os amb anticongelant (el cas de Cachou) i els tècnics de despatx que collen els ramaders amb directives impossibles i una burocràcia absurda. Però la coexistència idíl·lica és impossible. A Andorra, per sort, se suposa que van de pas. Potser no entenen de fronteres polítiques, però és probable que –criatures intel·ligents com són– s’ensumin que potser no és una bona idea establir-s’hi de manera permanent. Abans tampoc no és que es prodiguessin gaire: a final del segle XVIII, l’espia don Francisco de Zamora exigia a mossèn Anton Puig –l’autor del Politar andorrà– que li fes arribar una pell d’os, del primer que es cacés al Pallars o a Andorra. Imagino les trifulgues del pobre mossèn per aconseguir-ne una. Al final, després de moltes cartes, li va dir que l’única que havia vist era una d’un primal (os d’un any), que “per petita no he volgut”. I don Francisco es va fer fotre.