Meteopatidors

Sí, ens en rèiem de la canalla jove que diu que pateixen d’ecoansietat, una malaltia mental dels temps moderns. Una guerra, hauríeu d’haver passat, els dèiem els boomers (que, de moment, encara no n’hem viscuda cap de prop, tot sigui dit). Sou uns figaflors, uns fluixos, uns fleumos, els dèiem, no n’hi ha per a tant. Però n’hi ha prou que s’instal·li un aire carregat de pols del desert perquè tots ens tornem de la nit al dia en una colla de meteopàtics, meteomaniàtics, meteopatidors. Mires el cel amb aquella llum tamisada per tantes partícules africanes i tot s’ha tornat tan ocre que diries que ets a la superfície de Mart o a la del planeta Arrakis, aquell de Dune. Hi ha com un tel, una gasa, una cataracta, tot el món sembla que hagi perdut una de les dimensions i s’hagi tornat pla. Si mai cauen quatre gotes t’embrutaran el cotxe acabat de sortir del túnel de rentatge, però sort que diuen alguns experts que aquesta mena d’aportacions de pols saharià és extremament bona per a boscos, prats i conreus, perquè els microsediments que es dipositen porten tota mena de minerals i són un factor de fertilització indispensable per al bon funcionament de l’ecosistema. No sé jo si... No recordo haver-ne vist mai tantes, de calitges com aquestes, tan tossudes, intenses i persistents com les que ens van visitant des de fa un temps. És possible que aquestes afirmacions sobre la virtut dels sòlids en suspensió sigui una mentida pietosa, d’aquelles que diuen als nens perquè no es preocupin més del compte: el teu gos l’hem portat a una granja, allà estarà millor que aquí.