La negligència

“La negligència de la CASS s’arrossega des de 1971.” Aquest és el cantellut titular de la notícia, que cal llegir dues vegades per copsar-ne la veritable dimensió. Però si l’any 71 Dylan tenia trenta anys! El primer pensament que ens ve al cap és que una negligència no hauria d’arrossegar-se, sinó ser corregida tan aviat com és detectada. El segon, que és una conseqüència directa del primer, és que una negligència que s’arrossega des de fa cinquanta-tres anys ja no és una simple negligència i hauríem de buscar un altre nom per definir-la amb precisió, un nom que potser encara no ha estat inventat per falta de paral·lels. Potser hauríem d’aplicar una escala logarítmica –negligència nivell set, o vuit, o ics– com la que fem servir per mesurar el soroll (amb decibels) o la intensitat d’un terratrèmol (amb l’escala de Richter). El president de la CASS ens diu, molt pietosament, que es tracta d’un “error continuat”, que és una filigrana verbal digna de causes més nobles. Passa igual que amb les negligències: un error, així que es descobreix, s’analitza i esmena, però de cap manera no s’enquista, i encara menys es va acumulant i acumulant, com fan aquells escarabats piloters que rodolant i rodolant formen boles de fem, fins a convertir-se en una esfera de sis milions d’euros malgastats i perduts, sis. L’auditoria destaca la falta de control. Però si estem en una societat hipercontrolada, on hi ha tot de mecanismes i procediments per tenir-nos situats, collats, vigilats, perquè no estirem més el braç que la màniga i no ens desviem del recte camí. Com ha estat possible?