Enradonats

No vivim en una bombolla estèril, és veritat. I a muntanya els riscos geològics són diversos i poden ser molt eficients en la seva perillositat, com si hi hagués un acord tàcit per eliminar-nos del mapa, ni que sigui a pessics. Sempre hi ha la possibilitat d’una allau o una esllavissada, que et caigui al cap un roc d’una tartera. Al subsol hi ha falles suficients per provocar un terratrèmol notable (tot i que fa temps –uns quants segles– que no en tenim un de gros), un aiguat diluvial ens pot sorprendre en qualsevol moment per fer-nos la punyeta (i, desenganyem-nos, més tard o més d’hora ens la farà). A tot aquest catàleg (incomplet) de desgràcies visibles, ara hi haurem d’afegir les invisibles, per indicació de l’Organització Mundial de la Salut. O sigui que hem de témer el gas radó, número atòmic 86, que és el producte de la desintegració del radi que està present, tot i que en proporcions molt petites, al granit que tenim arreu i és la roca nacional. Serà un gas noble, però és d’aquesta noblesa rància i dolenta, assassina, traïdora. Teníem la percepció una mica difusa que a les zones granítiques hi havia més radioactivitat ambiental, per aquestes coses que té la geologia, però mai no hauríem sospitat que l’existència d’aquest agent mortífer, inodor i incolor fos tan dolenta. Patim per la imminència de la Tercera Guerra Mundial, gentilesa dels aiatol·làs iranians i no ens n’adonem que l’enemic el tenim a casa. No som res. Llarga vida als isòtops estables.