Duralex

Ara que ja fa uns dies que circulen les notícies sobre la nova llei del català, comencem a trobar les reaccions esperables. En general, i com era d’esperar, l’opinió publicada ha estat favorable a la llei. S’aprecia el pas endavant que s’ha fet, la clarificació de les condicions i els tempos i, molt especialment, que s’hagi abandonat l’incomprensible privilegi que dividia els residents en residents de primera i de segona. També hi ha hagut reaccions en sentit contrari, com la que ahir publicava aquí mateix el meu amic Greg Coonen. S’ha d’agrair la dissensió, perquè permet reflexionar sobre les opinions pròpies, ja sigui per matisar-les o repensar-les o, com és el cas, per refermar-les. Gregory, sense embuts, es declara escèptic: la llei no tindrà cap conseqüència positiva, perquè no atraurà ni empresaris ni treballadors. La llei no hauria d’amenaçar, sinó seduir “de manera proactiva”. I hauríem de tenir tots un bon anglès, com el que tenen els suecs o els alemanys. En aquest darrer punt sí que hi estic d’acord, absolutament. Però en els altres discrepo cordialíssimament. Em penso que és evident que amb la carrota sola no n’hi ha prou, i que tothom qui s’instal·li a Andorra hauria de tenir una mínima consideració cap a la llengua del país. Que l’interès pel català hauria de venir de fàbrica i que no caldria que fos estimulat per sancions o inconvenients? Sí, i tant. Però ja hem vist el resultat històric. Per desídia dels mateixos parlants, que consti, però allà on no arribi la voluntat col·lectiva, que la llei hi faci més que nosaltres.