La trampa del fill

Seria un bon títol per a una pel·lícula francesa, d’aquelles que guanyen el premi de la crítica al festival de Cannes. Le piège du fils, es diria. Donaria per a un film d’èxit, qui sap si de culte, estil Anatomie d’une chute. Sinopsi: la família Sugranyes, parella més dos bessons, viu en un pis de lloguer a Ciutat de Valls des de fa qui sap los anys. Paguen els rebuts encara que vagin justos i no puguin anar ni de vacances un cap de setmana llarg a Cambrils. Són ciutadans empàtics, dels que cada dia es lleven per aixecar Andorra i no es queixen mai. Un dia se’ls presenta l’amo, que, oh casualitat, també es diu Sugrañes, però amb enya. Els diu, amb una gran fredor, que al cap de sis mesos hauran de deixar el pis perquè el necessiten per al Sugrañes júnior, el fill del propietari, que ha tornat d’estudiar econòmiques a Tolosa. O sigui que fora. Però com és possible, diuen els Sugranyes llogaters, si el Sugrañes amo no té cap fill (reconegut), i menys encara un que hagi estudiat econòmiques a Tolosa i torni a la pàtria, com el pròdig. Comencen a buscar proves sobre la inexistència d’aquest fill invisible, però, encara que sembli impossible, és molt més difícil demostrar una absència que no pas una presència. De mica a mica, el fill imaginari del propietari Sugrañes va prenent una entitat que no és corpòria, una obsessió que condiciona la vida dels Sugranyes fins que, en un paroxisme de violència, fa que travessin el tel primíssim que hi ha entre la raó i la follia. No en dic el final. Productors andorrans, animeu-vos-hi, va.