Cossos estranys

Per fortuna, a Andorra no s’ha estès encara la pràctica nefanda que tenen un munt de mitjans catalans en què, des d’unes setmanes abans de Sant Jordi, es va insistint en la llista dels que seran els llibres més venuts. És una mena de profecia autocomplerta: si sona el tam-tam, és possible que es vagi impregnant en l’inconscient dels compradors i al final acabi essent així. És una trampa senzilla però que funciona, especialment en el cas dels autors que col·laboren en algun mitjà públic i que es beneficien d’una promoció extra que cap altre col·lega és capaç d’assumir. També són habituals els recomanadors, un simulacre d’aplicacions intel·ligents que s’ajusten, en teoria, als gustos dels clients i proposen títols, tot i que, segons l’experiència, solen ser sempre els mateixos i no deixen gaire marge per a la sorpresa o a l’originalitat. C’est comme ça. Dit això, el vigorós sistema literari andorrà es caracteritza per una alegre anarquia, en plena sintonia amb el caràcter predominant al país. Tothom va més o menys a la seva, sense travetes ni dits a l’ull. El negoci és justet i els egos queden raonablement satisfets amb el notable cas que premsa, ràdios i tele fan a l’escriptoram de la pàtria. Per això faig una humil recomanació (que no la necessita): l’Eva Arasa ha publicat –amb l’exquisida edició de Medusa– un petit tresor, el recull Cossos estranys. Proses, entre minocontes i microcontes, que revelen cares fosques de la realitat. El contrast entre l’Eva persona –dolça i sensible– i l’univers de l’Eva escriptora –que és inquietant, tèrbol i sanguini– ens fascina. I té una novel·la a la recambra. Què més es pot demanar?