Post hoc

Se’n feia ressò ahir el digital de l’Ara.ad: la gendarmeria ha desarticulat una cèl·lula de contrabandistes que operava a Tarascó. Fins aquí, tot entra dins del que és normal. Tom contra Jerry, cowboys contra indis, austriacistes contra borbons, güelfs contra gibelins, cromanyons contra neandertals. Mentre hi hagi tabac més barat en una banda de la ratlla que a l’altra, hi haurà qui en vulgui fer negoci: ves que no ens trobem que, en un futur proper, el tràfec de fardos es realitzi en sentit contrari, tal com van les coses. El fet és que els encarregats de protegir el fisc francès de la invasió de tabac barat procedent d’Andorra van enxampar-los. El cap de colla, un jove de cinquanta-vuit anys, va exposar el seu cas personal com a eximent. Es veu que tenia la dentadura feta un desastre. Com que tenia pànic als dentistes, no se les va fer tractar. “Tenia les dents podrides”, assegurava. I, com que davant d’aquella catàstrofe odontològica ningú no volia donar-li feina, no li va quedar cap altre remei que dedicar-se al contraban, l’única feina en què no li calia un somriure profident. El jutge es veu que no es va entendrir per aquest llustrós argumentari i li ha clavat deu mil euros de multa, deu mesos de presó provisional i la prohibició de posar els peus a l’Arieja, Terre Courage, durant dos mesos. Jo l’hauria absolt per haver utilitzat amb tanta gràcia una de les fal·làcies lògiques més velles que l’anar a peu, la de la falsa causa, que els llatins resumien amb l’expressió post hoc, propter hoc. Que no desesperi: l’excusa és boníssima i segur que en alguna ocasió podrà reciclar-la amb profit.