Aquest Sant Jordi

Aquest Sant Jordi l’Arseni Sugranyes és un home trist. Derrotat. S’ha llevat de molt mal humor i ja compta que aquest estat d’ànim no l’abandonarà en el que queda del dia, de la setmana, qui sap si del mes. Des de fa uns dies que nota que se li està fent el buit. A la premsa no ha sortit ni una sola línia dedicada al seu nou llibre –una recreació per a teatre, i en versos decasíl·labs, de la fascinant vida i obra del provicari d’Anyós, fra Tomàs Junoy. No li han dit d’anar a les sessions de signatures prèvies que es fan als grans magatzems i als centres comercials. No va gosar organitzar cap presentació a la Trenca perquè no volia exposar-se a una sala més que mig buida. Cap col·lega pietós no li ha dedicat ni un trist tuit de suport o de solidaritat gremial. Evidentment, a les llistes de recomanats no hi surt, ni a les d’aquí ni molt menys a les d’allí. No se’n parla enlloc: ni els cinc minuts d’entrevista rutinària a la ràdio, i no parlem ja de la peça televisiva, on hauria sortit a la biblioteca de casa, fumant en pipa i amb el gat Guildenstern enroscat a la falda. Els comuns no l’han convidat a signar. Ni el de la parròquia on viu. Se sent com un resistent, un maudit, però això no el reconforta gens ni mica. Voldria xafar carrers, exposar-se, veure el rostre dels lectors potencials que no compraran el llibre o, encara pitjor, se’l miraran amb una ganyota de disgust. A mig matí se n’adonarà, perplex: tenia el llibre acabat, polit, tancat (si és que mai es tanca un llibre), però va badar a l’hora de buscar editor i de publicar-lo. Tothom pot tenir un descuit, un mal moment.