Aquí s’hi juga

Tot d’una, part de la població sembla que s’ha adonat, amb gran sorpresa, que les lleis s’aproven perquè siguin obeïdes, i que les infraccions a la nova llei del català seran castigades d’acord amb el que el mateix text legal estableix. Si no, no s’acaba d’entendre la sulfúrica reacció d’alguns comentaristes a les declaracions fetes per la ministra Bonell, a Diari TV, on va venir a dir que no hi ha d’haver cap diferència entre la llei que ha de protegir la llengua del país –que, si no hi ha cap cataclisme, es votarà avui– i qualsevol altra, que hauria de ser respectada fil per randa. Passa com quan el capità Renault, a Casablanca, descobreix que al bar del Rick hi ha alguna timba de pòquer, segons abans que li donin la paga de sotamà: “Quin escàndol, aquí s’hi juga!” És probable que la norma que regia fins ara hagués estat aplicada amb certa laxitud, amb una paternalista permissivitat que, lluny d’esperonar la voluntat de millora, l’únic que afavoria era el tansemenfotisme de part de l’empresariat i d’alguns treballadors de cara al públic. Sap greu per aquells que diuen que són més andorrans que els esquelets de la Feixa del Moro Juverri i s’estiren dels cabells per aquesta manifestació d’intolerància i dogmatisme. Si els que es queixen fossin andorrans de veritat i no pas bots russos –que podrien ser-ho perfectament– mai no s’hauria arribat a aquesta situació (segons ells intolerable i dictatorial) si no hagués estat per la seva deixadesa congènita i una desídia estructural. Val més que arribi tard que no pas mai.