Quaranta acres (i una mula)

A la capital han donat les claus als quaranta-cinc afortunats padrins que han accedit a un dels horts socials que hi ha disponibles. Són pocs horts, sí, però ja imagino que des del comú s’ha fet un esforç considerable per augmentar-ne el nombre, en un país on la terra té el preu (i el valor) que té. En un món idíl·lic i perfecte, cada casa hauria de tenir el seu hortet. No caldria que fos gaire gran: amb vint metres quadrats per família ja n’hi hauria d’haver prou per aconseguir un tast del que és la sobirania alimentària. No aspirem pas als quaranta acres (i una mula) que el general Sherman va prometre als esclaus alliberats durant la guerra civil americana, que són setze hectàrees i això és un tros de tros. Però la desconnexió que mantenim amb la terra és un problema enorme. Potser no donaríem tant pel sac si haguéssim de tenir cura del planter, de femar, de fresar, de plantar, de sembrar, de regar, d’eixarcolar. De collir, al final, si tot va com ha d’anar. Els horts són importants, i ocupen massa poc espai en l’imaginari col·lectiu. Són temples, són laboratoris botànics, són reservoris de paciència i càpsules d’esperança. Són espais resistents, inconformistes, rebels, impermeables a les ruqueries del segle, delicats, també. Seran, sens dubte, els darrers reductes de la humanitat que resistiran a l’arribada indeturable de la intel·ligència artificial, on encara prevaldrà la intel·ligència bàsica i natural. Sota l’asfalt hi ha un hort, amb cebes de Nargó, bledes, pebrots de tots els colors i tomates de penjar.