Camp de distorsió de la realitat

Cada any alguna agència o observatori ens obsequia amb el rànquing de qualitat del passaport andorrà. Fet i fotut, el tenim en una discreta posició UEFA, a la part alta de la taula però sense destacar especialment. Podem anar gairebé a tot el món, excepte, diria, a Corea del Nord. Però, a veure: qui voldria anar a Corea del Nord? Que no ens demanin visat per viatjar a l’Uzbekistan és un xollo, i que no te l’exigeixin al Kazakhstan, també (encara que corris el risc de trobar-hi Borat, el castís repòrter de la televisió kazakh). Però, vaja, aquestes són circumstàncies excepcionals, amb les que et trobes un cop a la vida, i encara amb prou feines. Ja gairebé estic en condicions d’assegurar que a Papua-Nova Guinea no cal que m’hi esperin, perquè penso que encara hi ha antropòfags a la selva. El que hauríem de mirar de blindar és que el pas per la frontera del Runer sigui àgil i ben lubricat. La notícia sobre l’amenaça fantasma d’aplicar el protocol exit/entry a tothom que vagi cap a la Farga o cap a l’Ospitalet (l’enregistrament automatitzat del nom i tot de dades, fins i tot biomètriques) és, si no és que van de farol, un missatge subliminar. Que fem bondat. Un exemple de l’aplicació del camp de distorsió de la realitat, aquella tècnica que Steve Jobs aplicava per aconseguir captar voluntats repatànies i forçar resultats inimaginables, a base de seducció, insistència, amenaces i reptes. La carrota i el bastó de tota la vida.