Moments crítics

Dilluns al vespre es va presentar al vestíbul del Consell General l’onzena edició dels Papers de Recerca Històrica, un patracol que pesa –segons diu l’Alan Ward, que per alguna cosa és enginyer– un quilo vuitanta-tres grams. La primera part de la publicació està dedicada als moments crítics de la història d’Andorra. Però crítics de debò: episodis en què la mateixa supervivència del país va estar penjant d’un fil. Alguns són ben coneguts, o formen part del relat: les dificultats per trobar una entesa amb les autoritats felipistes després de la Guerra de Successió, el refús dels delegats de la Convenció a Foix a cobrar la quèstia del 1793 i, per tant, trencant el pacte del primer Pariatge. N’hi ha d’altres que potser no han ocupat el lloc que es mereixen, segurament perquè encara s’hi ha de fer més recerca: l’època contemporània és un camp de mines i un caramelet per a l’historiador. Per exemple, la invasió del general Doppet el 1794 (els soldats francesos van arribar fins a Soldeu) quan el Menut de Prullans els va robar les vaques de la Solana. O els plans del pèrfid Francisco de Zamora, conjurat amb el general De la Cuesta, governador de Castellciutat, per ocupar les Valls el 1795 amb un regiment de portuguesos que no va arribar mai. O quan el “jefe político de Cataluña” Antonio Remón Zarco del Valle va avisar el Consell General que a partir de 1821 Andorra seria gestionada per les Corts Espanyoles, seguint la doctrina del sinistre patriota Antoni Valls. I etcètera, etcètera. La moralina de tot plegat? Que sempre ens n’hem sortit. De miracle, tot s’ha de dir.