Tempesta solar

El meu pare sempre m’havia dit que durant l’hivern del 1940, que va ser especialment dur, havia vist una aurora boreal. Naturalment, mai no me’l vaig creure perquè estava convençut que aquest fenomen era exclusiu de les terres dels inuits, dels vikings i dels lapons –o samis, com es fan dir. Tenia la vaga impressió que només excepcionalment se’n podien veure a latituds més baixes, però mai, pensava, al nostre escàs paral·lel 42, que cada vegada se’ns acosta més al tròpic de Càncer. I he de confessar que a la vida tinc només tres il·lusions relacionades amb el món natural: veure balenes, contemplar el pas d’una ossa en llibertat (si és possible amb ossalls) i ensopegar una matinada amb llum del nord. La nit de divendres era transparent. Perfecta per a l’observació del firmament. Abans d’anar a dormir ens hi vam fixar. Oh, quina nit més neta, més tranquil·la. Aquella tarda, havia llegit alguna informació de divulgadors científics que advertien de la gran activitat solar, una tempesta, “ejeccions de massa coronal”, que, en interactuar amb el camp magnètic de la Terra, farien, eventualment, que es poguessin a latituds més baixes –posem-hi Escòcia– però van centrar més l’atenció en la possibilitat que fregissin algun satèl·lit. L’endemà, tot eren fotos i vídeos i testimonis dels afortunats noctàmbuls que van poder-la veure des de llocs inversemblants. Benaurats els que baden, els que arriben tard a tot arreu, els que perden l’oportunitat, perquè d’ells serà el regne del cel. I si no, ves, cap a Finlàndia hi falta gent.