Els ficticis

Hi són, però no hi són. Serien l’equivalent humà al famós gat de Schrödinger, residents i no residents a la vegada. Un miracle de la mecànica quàntica aplicat al dret fiscal. L’agència tributària catalana n’ha detectat cent setanta-tres en cinc anys, gent que viu efectivament a Catalunya i fa creure a l’administració que resideix a fora, fugint de la gran pressió impositiva a què estan sotmesos els burgesos catalans, que a la que treuen la cresta els arrissen. No se sap si això és molt o poc, si els inspectors han fet un pentinat intensiu i hi són tots o bé aquesta xifra és només la punta de l’iceberg i hi ha un exèrcit a l’ombra de ficticis residents, figures fantasmals, etèries, que només surten als números, però no tenen existència corpòria. El que sorprèn de la notícia és que n’hi hagi que hagin escollit sobretot Madrid per pagar menys impostos, fins i tot per davant de l’alternativa andorrana. La sagrada unitat d’Espanya no existeix a l’hora de fer tributs i taxes, on cadascú va per on l’enfila. Sembla que hi ha un empat tècnic, però, com passa amb el futbol, Madrid acaba guanyant, gràcies que no tenen impost sobre herències i transmissions patrimonials. Hom creia molt més plausible trobar refugi impositiu a l’estat de Delaware, o a les illes del Canal, fins i tot a Luxemburg, fins i tot a la Cortinada, però no pas al barri de Chamberí o de la Latina, al de Moratalaz o al d’Entrevías (que és com el Bronx però en castís). Coses més estranyes veurem, d’això ja en podem estar segurs.