Telefèrric

En alguna cosa el país sencer està d’acord: fan falta infraestructures, obres, construcció, obra civil, grues i formigoneres. Un clam unànime, un pensament universal que tothom fa abans de dormir, immediatament després del parenostre: hem de plantar un telefèric com sigui i on sigui. Que el de Carroi no pot ser, per un cúmul de raons diverses, totes de pes? Doncs conformem-nos en la desgràcia i donem-lo per perdut, però busquem de seguida un altre emplaçament per projectar-ne un altre i no surrender. I quin millor que el giny mecànic que pugi el personal fins al pont tibetà de la vall del Riu. És l’obra perfecta. Així tenim la quadratura del cercle, la cirereta del pastís, el piramidó d’or que culminava les piràmides dels egipcis. La qüestió és que volem fils d’acer, catenàries, pals, engranatges i corrioles. El país està anèmic, li falta ferro a la sang. El tren ja hem vist que no pot ser –si els ferroviaris catalans no són bons per evitar que els robin cent vint metres de coure a l’estació de Montcada Bifurcació, imagineu-vos com seran d’inútils per tirar cinquanta kilòmetres de via nova entre aquestes muntanyes regalades, que tan altes són. Sublimem, doncs, el desig dels camions de ferro per l’anhel teleferical, més escaient a la nostra complicada orografia. I així que el tinguem, fem un pas més i pensem de quina manera es pot reconvertir la passarel·la del pont –del tauler, per fer servir la terminologia dels enginyers– en una mena de tapis roulant, com aquells que hi ha als aeroports que –ai– tampoc no veurem perquè no ens hi caben.