La mesura de la felicitat

Luxemburg i Irlanda encapçalen el rànquing del PIB a Europa. Felicitats. Dels luxemburguesos ho podíem sospitar. El seu és un país estrany, plantat allà al mig, ni massa gran ni massa petit, amb una creativa fiscalitat. Fins fa poc temps no volien tenir universitat: s’estimaven més que les elits formessin una xarxa de complicitats i interessos amb els països veïns. El cas d’Irlanda és més sorprenent; les van passar ben magres, entre les grans fams del segle XIX, l’enorme emigració cap a la costa est d’Amèrica, el conflicte amb el Regne Unit, la guerra civil i un llarg període d’estancament, fins que a mitjans dels noranta es va despertar el Tigre Celta, que va propiciar que fos el cap de pont d’empreses tecnològiques americanes a Europa. Andorra està cap al mig, al número setze, en una posició discreta però plausible. No sé si els francesos (al quinzè lloc), els italians (al divuitè) o els espanyols (vintens) són més o menys feliços que els andorrans, i si tots plegats som tres vegades més desgraciats que els del Gran Ducat, tot i que, en una percepció del tot subjectiva, si comparem com vivíem fa uns anys, diria que tothom opinaria que abans estàvem millor, més contents, més optimistes, menys angoixats per la creixent complexitat del món. El que s’hauria de poder comptar és l’índex de felicitat col·lectiu –i prou que s’ha intentat, però depèn de variables subjectives i altament volàtils, difícils de tabular–. Però segur que poc té a veure amb el PIB, que serveix perquè s’excitin polítics i economistes. Al final, cadascú es farà la seva estadística, personal i intransferible, que és la que de veritat compta.