El gran plató

Sempre és una bona notícia que es rodi una pel·lícula a Andorra. Tenint en compte les possibilitats del país, que són enormes, sobta que se’n facin tan poquetes. Però si tot Andorra és un plató (un set, en diuen ara) immens, on pots passar en tan sols deu minuts de Los Angeles preapocalíptic de Blade Runner als virginals pics de l’Himàlaia sense despentinar-te! Des de la versió de la novel·la d’Isabelle Sandy, Andorre ou les hommes d’arain, que va dirigir Émile Couzinet aquell terrible any 42, fins a l’actual rodatge –un documental amb tocs ficcionats– de Jorge Cebrián sobre l’estrambòtic pretendent Borís Skosyreff, es poden comptar amb els dits de les mans les pel·lícules andorranes (en major o menor grau). Se n’han fet dues sobre l’obra de teatre de Max Frisch, una a Alemanya el 1964 i una altra a Irlanda, el 1971. Hi ha la sèrie de Lluís Maria Güell, Entre el torb i la Gestapo, del 2000. I recordo els sis episodis de la sèrie del gran Cesc Gai, Fèlix, del 2019. També la més recent El fred que crema, de Santi Trullenque amb guió d’Agustí Franch, amb aquell nazi tan i tan dolent que es passejava esporret enmig de la nevada. Andorra era la Patagònia a Nieve Negra, amb Ricardo Darín. I esperem amb candeletes –diuen que en període de postproducció– la mítica sèrie Andorra, que adapta la novel·la homònima de Peter Cameron, on ens transforma perquè sí el País dels Pirineus en una mena de Mònaco, una pròspera i cosmopolita ciutat costera, per on el protagonista passeja angoixes identitàries i emocionals. L’han rodat, segons sembla, a Austràlia. També són ganes, tenint el Pas i Aixirivall.