Els morts morts

Un dels efectes col·laterals d’haver reviscolat els crims de Tor –més enllà de convertir el poble en una atracció turística, tal com deien les profecies– és l’interès una mica excessiu per saber d’on surt l’expressió “mort, qui t’ha mort”. D’un dia a l’altre, tota una garbera de mitjans han començat a preguntar-se per l’origen de la frase, i demanen, amb una punta d’ingenuïtat, si encara es fa servir a l’hora d’aixecar un cadàver, com si anéssim passejant-nos pels escenaris dels crims amb gambeto, faixa i tricorni. Potser sap greu trencar-los la girada, però sembla que ni la fórmula es feia servir en totes les ocasions ni s’expressava sempre amb les mateixes paraules. Ítem més, hi ha indicis que s’emprava a Catalunya abans del Decret de Nova Planta. A Andorra, a l’edat moderna, en alguns documents –que va recollir Lars Martin Pohle al seu estudi sobre la delinqüència andorrana del segle XVII– es diu que el batlle pronunciava el nom de la víctima, a veure si reaccionava, i, en el cas truculent de dos italians que van matar un mulater al Serrat, el batlle va dir: “Joan Solana, lo rei vos crida!” Brutails, a La coutûme d’Andorre, assegura que el nunci preguntava al cadàver, tres vegades, “mort, aixeca’t, la justícia t’ho ordena”. I, en no obtenir resposta, proclamava “és ben mort, no contesta pas”. Josep Maria Vidal i Guitart, a la tesi sobre les institucions andorranes presentada el 1949, va explicar amb més detall el costum antic, amb copets de martell al front del difunt inclosos. I aquí sí que trobem, resplendent, la gran pregunta que tothom té al cap.