La rendició

Arseni Sugranyes es rendeix. Amb armes i bagatges, com feien els soldats d’antes quan eren derrotats en batalla campal. Ho deixarà estar. No tornarà mai més a queixar-se de l’hac final de Canòlic. Cada any, quan n’és la festa, li sagnen els ulls en veure cartells i banderoles. Però a partir d’ara els mantindrà tancats i es farà fotre, viurà amb resignació la derrota -que no és només seva, sinó compartida en silenci per molta gent, com passa amb les hemorroides-. Naturalment, sempre que escrigui el nom del santuari ho continuarà fent sense l’hac, com apareix al nomenclàtor oficial i com un innocu i intranscendent acte de desobediència civil, de resistència passiva. Però no defensarà en públic que l’hac final és un error, perquè la raó absoluta no existeix. Bé, potser sí que existeix, però tampoc no és qüestió d’anar tocant el botet tota l’estona i intentar guanyar adeptes per a una causa que -en un temps en què ja no hi ha veritats acceptades ni la ciència serveix per a gran cosa- està del tot perduda. Sugranyes havia pensat escriure un article protagonitzat per un escamot d’activistes que havien segrestat la solitària hac final de Canòlic, com un fòssil filològic, una singularitat laurediana, un senyal d’identitat, una rèmora, un deliciós entossudiment, tan pirinenc. No ho ha fet, per mandra. Que continuïn fotent-li’n hacs mudes prenormatives després de consonant final, que ja no dirà res més. Algun dia, el darrer dissident corcó estirarà la pota, i llavors no hi haurà cap obstacle -tampoc no hi és ara- perquè triomfi l’opinió de la majoria.