Cafè irlandès

L’associació Projecte Vida va denunciar que a les màquines de vènding de l’hospital s’hi oferia cafè irlandès. En un centre sanitari faria mal efecte que s’hi subministrés alcohol. Però permetin-me que dubti que el beuratge que proporciona la màquina sigui realment un cafè irlandès i que contingui whiskey. D’entrada, de les màquines de vènding no surt ni cafè: generen un lixiviat pudent, un líquid fosc semblant al quitrà. Si al cafè hi hem d’anar afegint els diversos complements la cosa empitjora, perquè és que ni la llet deu ser llet (potser ho havia estat en algun moment, abans de ser transformada en pols ves a saber on). I si allò ho has de convertir en un cafè irlandès, malament rai. Sempre que he estat a Irlanda i els aborígens m’han volgut obsequiar amb un cafè irlandès, no l’han fet dues vegades de la mateixa manera. Tots asseguren que qualsevol altra forma de preparar-lo és heretgia. El que mai no hi faltava, però, era el whiskey irlandès. Jameson o Bushmills, res d’impostors escocesos. Però fent una mica de periodisme d’investigació he trobat els ingredients d’alguns dels preparats base de les màquines que venen com a cafè irlandès. Diuen que és una variació olorosa del capuccino: sucre, llet desnatada en pols, xarop de glucosa, greix vegetal hidrogenat, cafè soluble, cacau desgreixat en pols, aroma, proteïna de llet, estabilitzador, lactosa, sal, antiaglomerant, emulgent i espessant. I on és l’alcohol? Enlloc, zero: una traça inapreciable d’aroma de “licor de crema irlandesa”. Vaja, una ensumada a Bayley’s –o en aquella versió pirata que abans es venia a Andorra, el Bayla’s. Jo no el tastaria.