Els vàndals

Sempre he sentit llàstima pels pobres vàndals, que no tenen cap culpa especial en la llufa denigrant que la història els ha penjat. No eren ni més violents ni més salvatges que els altres pobles germànics que van accelerar la caiguda de Roma: que els sueus, els ostrogots, que els visigots, que els llombards, els saxons, els frisis o que els francs, i tants d’altres. Els vàndals venien del sud de Polònia, i en el repartiment de les romanalles de l’imperi, es van instal·lar a l’actual Tunísia (i també a les Balears!) després d’un pas fugaç per Galícia i per Andalusia. Com tots els pobles germànics, van passar un parell de segles donant més tombs que el porquet de Sant Antoni. Com que durant uns dies del 455 se’ls va acudir de saquejar Roma, aprofitant que passaven per allà, d’aquí el malnom. I qui no ha saquejat mai Roma, si n’ha tingut l’oportunitat? D’aquí als vàndals que des de fa uns dies es dediquen a fer bretolades als cotxes aparcats al Prat de la Creu ha plogut molt. Els d’ara probablement no siguin conscients de l’associació que els fem amb la nissaga de Geseric, Hundaric, Huneric i tot de monarques acabats amb -ic (no tots, això sí). Però no tindré pietat si mai enxampo els malxinats que van deixar dos claus preparats perquè la roda del cotxe punxés quan el vaig treure del pàrquing. Els lligaré en una cadira perquè no escapin i els explicaré amb tots els detalls com va anar això de la desfeta de l’imperi –entre l’Edicte de Milà i la caiguda de Ròmul Augústul– i segur que no els quedaran ganes de tornar-hi.