El gran Carlemany

Se’m permeti, avui que som dijous i ja s’albira el cap de setmana, una historieta verídica. Fa uns anys, molts, quan era jovenet, vaig guanyar el prèmit Carlemany, amb Blau de Prússia. Era el 2006: en aquell temps, era un premi de cert prestigi, ben dotat, això sí, però amb jurat convencional i etcètera. El palmarès el va inaugurar Maria Mercè Marçal, el 1994, amb la gran novel·la La Passió segons Renée Vivien, que també va guanyar el Bertrana. Va ser a partir del 2011 que va canviar radicalment el format, el mecanisme del jurat –amb la participació de joves lectors andorrans– i l’orientació, per passar a dir-se “de foment a la lectura”. Però tornem al 2006. A més del premi en metàl·lic i la glòria eterna em van donar una enorme placa gravada i emmarcada, com si fos un diploma: “Al guanyador del Premi Carlemany.” Així, sense nom ni res, perfectament prescindible i impersonal, un antídot contra la humil vanitat de l’escriptoret premiat. I encara rai que no s’havia estès la funesta mania de desdoblar, perquè si no hauria quedat un impossible “al guanyador o a la guanyadora del Premi Carlemany”. Per això em queixo –fluixet– en veure el trofeu que ahir van lliurar a Gisela Pou (l’enhorabona!): un magnífic bust de l’emperador, que sembla de bronze, una recreació en tres dimensions, imagino, del cèlebre retrat d’Albrecht Dürer, on es veu el gran Carlemany nostre pare, el de la barba florida, lluint corona imperial. No sé si és molt demanar que, si a l’organització mai els en sobra algun, me’l facin arribar per la via que considerin més oportuna. Prometo posar-lo damunt del piano, que es vegi bé.